El motiu de creació d'aquest blog consisteix en seguir un diari setmanal de les classes de l'asignatura de Tècniques artístiques que es cursa al primer curs d'Història de l'Art amb la professora Roser Pinyol.
Aquesta asignatura es basa principalment en posar en pràctica els diferents procediments artístics que han existit desde temps històrics fins avui día. Serà necessari tenir coneixements previs que ens ensenyaràn a classe de manera teòrica per poder desenvolupar les diferents tècniques que durem a terme durant el curs amb més facilitat.
El gravat
calcogràfic també es coneix amb el nom de gravat
en buit. Aquest es caracteritza per tenir com a superficie una planxa de
metall.
Al contrari del que passa amb la xilografia o els altres sistemes de gravat,
aquest dona la possibilitat de treballar amb una escala de grissos i no només
en negre, l’intensitat del color dependrà de la profunditat de la linia sobre
el metall.
A més a més la imatge reproduida a la planxa de coure serà la que quedi gravada
ja que es on incidirà la tinta i la que es reproduirà al paper a l’hora de fer
l’estampació.
La matriu
més utilitzada en aquesta tècnica es la planxa de coure, encara que també es
poden utilitzar d’altres materials com és el ferro.
3
procediments calcogràfics:
- Directe à Gravat al burí, punta seca, manera
colça, manera negra, puntejat, etc - Indirecte à A travès d’un àcid com
l’aiguafort, aiguatinta o vernís tou.
- Per adicció à Afegint altres materials com el
carbodurum.
Pràctica
gravat directe Primerament s’ha
de llimar la planxa de coure pels costats per a que no quedi tan tallant.
Després d’aquest procés aplicarem a la planxa una petita quantitat de blanc
d’espanya i amoniac i ho netejarem amb aigua.
Per dur a terme el gravat directe caldrà una eina especial per a aquesta
tècnica que consisteix en una barra d’hacer dur que s’aguanta per un mànec de
fusta, aquest instrument rep el nom de burí o punta, i també es el nom que rep
aquest procediment, anomenat “punta seca”.
Amb la punta reseguim el dibuix que volem fer a la planxa com si es tractès
d’un llapis.
Desprès
només caldrà entintar, nosaltres hem fet servir una tinta de color púrpura que
hem fet aplicar per sobre de la planxa amb una paleta de plàstic i després hem
netejat amb una gasa per treure la tinta de la superficie i que només quedi en
la profunditat del dibuix que hem fet.
Després només caldrà fer la estampa amb el torn.
Pràctica gravat indirecte
Per fer el gravat indirecte vem fer
servir la tècnica de l’aiguafort.
Per començar a utilitzar la planxa
caldrà seguir els passos de desengreixar-la com ja hem fet anteriorment,
aplicant blanc d’espanya i armoníac i netejar-la amb aigua.
Un cop desengreixada i seca apliquem el
vernís que té un color marró fosc, per facilitar la feina a l’hora de fer el
dibuix a la planxa. Un cop sec el vernís es comença a traçar el dibuix amb la
punta.
L’últim pas un cop acabat el dibuix,
serà posar la planxa en àcid durant un temps determinat, depenent de la
profunditat del traç entre altres coses. Un cop treiem la planxa de l’àcid es
neteja bé amb aiguarràs per extreure el vernís que haviem aplicat.
El gravat ha sigut la tècnica d'impresió que ha tingut una gran importància durant tota la història. Fins al segle XIX el gravat no es considerava un art, sino un mitjà de comunicació, però a partir d'aquest segle els artistes comencen a fer diverses sèries de gravats i es comença a valorar aquesta tècnica.
Però si hi ha una época gloriosa del gravat a nivell artístic és al segle XX amb les avantguardes, moment en que molts artistes cubistes o del pop art utilitzen el gravat com a creació de les seves obres, Picasso, Dalí i Mirò són uns grans exemples d'artistes que van utilitzar les diferents tècniques del gravat.
Hi ha
diferents tècniques de gravat, que es classifiquen principalmente en dos grups:
1- Segons el traç: - Gravat en relleu: Xilografía i lineleografia
- Gravat en buit: Calcografia
- Gravat en pla: Litografía i serigrafía 2- Segons el material de la matriu sobre la qual es fa el gravat:
- Xilografía: Sobre fusta
- Calcografía: Sobre coure
- Litografía: Sobre pedra
- Serigrafía: Sobre tela
Xilografía La xilografía es una de les tècniques d'impresió més antigues i utilitzades, d'origen oriental. que es va introduir a Europa a través dels àrabs. La fusta es el
material que més es fa servir a l’hora de fer gravats, encara que també es
poden fer servir altres materials derivats. Sobre la matriu es marca el dibuix en
llapis i després amb la gubia es buida el que volenmque quedi en blanc (quedant així un relleu) ja que
haurem de tenir en comte que a l’hora d’entintar el dibuix quedarà en negatiu, és a dir, les parts que quedin en relleu seràn les que quedin marcades al paper. L'estampació es pot fer de manera manual o amb el tòrcul. La manera manual es com es feia a principis de la història, només calía posar un paper a sobre de la fusta entintada prèviament i apretar ven fort el paper per a que s'estampés el dibuix. Durant el segle XIX la Xilografía va ser la forma de gravat més utilitzada. Un dels problemes del gravat en xilografía es que per fer diferents colors es necesari fer diferents planxes, això fa que sigui un treball lent per a l'artista.
Calcografía La calcografía es va començar a utilitzar a finals del segle XV. Aquesta tècnica permet treballar de dues maneres diferents: - De manera directa: Amb estris secs com són puntes per ratllar i la tinta. - De manera indirecta: A través d'un àcid. Tot aquest procés està millor explicat en la entrada del blog que està explícitament dedicada a la Calcografía. Litografía La litografía va neixer a Alemanya a finals del segle XVIII. Sobre una pedra plana es traça el dibuix desitjat amb algún material gras, com ara el llapis, ja que els poros de la pedra absorviràn la grassa del llapis. Després es tira talc per sobre. Es barreja aigua, goma aràbiga i àcid i es posa per sobre de la pedra. Al assecar-se se li aplica dissolvent per eliminar les restes, i també es pot ficar una capa de vetún. Un cop fet aquest procés ja es podrà entintar amb un rodet. La tinta només agafarà les parts grases de la pedra. Serigrafía Durant el segle XX aquesta tècnica adquireix gran importància. Es retallen els dibuixos que es volen estampar sobre un paper fi i impermeable que farà de plantilla. A sobre es col.locarà una seda tensada (en un bastidor). Amb una rasqueta de goma s'expandirà la tinta per sobre de la malla i aquesta només agafarà les parts que no son impermeables. Linoleografía:
La linoleografía es un
derivat de la xilografía. El linòlium és un material que normalment es fa
servir per recobrir el terra interior de les cases o pisos. És un material molt
mal.leable i fáàcil de treballar.
Per
treballar-lo es fa servir les gùbies, una mena de mànec al que se li poden anar
cambiant les puntes depenent el grossor que volguem donar a les línies que fem
a la planxa de linòlium.
Linoleografía fet a classe
Estampació:
Un cop fet el relleu, s’entinta la planxa amb un corró, passant-lo varies
vegades per la sobre de a superficie per a que no quedin trossos sense entintar, però
vigilant que no quedi massa tinta. Un cop entintat es posa un paper, que ha
estat mullat prèviament, a sobre del relleu i es premsa amb el tòrcul. El tòrcul pot ser
manual o mecànic. Nosaltres hem fet servir la premsa manual.
Tipus de varnisos:
- Grasos
- Secatius
- Retardadors
- Altres, per exemple la cera per donar elasticitat
Els vernisos estàn fets de resina i diluient.
Tant l’oli com els vernisos són dos procediments grasos que s’han fet servir
més.
Oli à Molècules d’oli + àcid diluneic +
glicerina (fan que l’oli es pugui secar)
Diferencia entre l’oli i grasa:
- Oli à líquid
- Grasa à Sólida
Però tenen la mateixa composició, aquesta no varía.
L’oli brilla en estat líquid pero no
quan s’aseca, a més no s’aseca rápidamente i dona més posibilitats tècniques
però a la vegada es més espés i les pinzellades tenen més consistència. La
pintura a l’oli es més resistent que la pintura a l’aigua. Es necesita menys
pigment. L’oli d’oliva no s’aseca i per tant no es pot pintar amb aquest.
Perqué triga en asecar-se? Amb els d’aigua
amb evaporación i no cambia la composición, pero la pintura a l’oli es un
procés químic anomenat oxidació, mentre aquest s’aseca l’oli absorbéis l’oxigen
de l’atmosfera i va canviant la seva composición, i no es pot tornar a l’estat
anterior.
Olis assecants: (S’escalfaven i després es
purificaven i clarificaven)
- Lli: Pròxim orient. S’aseca, es neutre (no s’enrrancia i no s’enfosqueix), no
varía el color…
- Nous madures: Oli més clar
- Adormidera
- Pinyons: Semisecatiu
Olis assecants que no son per pintar: - Cobalt
- Haarlem
- Courtrait
Es van crear mètodes de destilació que van fer que l’oli fos més facil de
treballar.
- Vasari à Humanista que diu que van
ser els germans Benaien a holanda qui van inventar la pintura a l’oli,
inventant un vernís que s’asequés al sol, i això es va fer coneixer a Itàlia i
els Venecians van ser els grans mestres de l’oli, el van importar a Itàlia. Al
s. XVIII els manuals coneixien les propietats de secatura
- Vitruvi à Capa d’imprimació amb oli de
llinasa, ja es coneixien les propietats.
Al s. XX es fan anàlisis de laboratori d’obres del nord d’Europa, es descobreix
que a l’Edat Mitjana es pintaven a l’oli, no al tremp.
A l’època l’oli l’estaven reifnant, hi ha un canvi perqué es fa servir la
destilació a l’epoca dels Veneics, al s.XV treuen com fer els dissolvents
líquids.
Troben una manera de fer els dissolvents líquids i de fer l’oli més liquid i
així poder estendre millor la pintura sobre la superfície
Hi ha una llarga tradición de l’ús de l’oli.
Periode intermedi d’adaptació on els artistes intenten combinar les dos
tècniques, però simulant el tremp a l’ou, normalmente s’utilitzaven son mixtes.
Les pintures a l’oli de l’època s’asemblaven al tremp i no se sap fins que
s’analitzen que realmente son pintures a l’oli.
Es tracta d’obres amb tècniques mixtes.
Assecants (secatius) à
Catalitzadors (acelerar la occidació i fer que s’asequi avans). Fet de sals
metàl.liques.
Un secat massa ràpid pot fer mal bé l’obra (posar poca quantitat).
Per capes: Les capes exteriors s’asequen avans que el interior que seguirà tou,
així es crearàn ezquerdees.
Nom de ciutats Holandeses que eren experts en aquesta tècnica
- Haarlem
- Courtrait
Vernisos per funcions: - Diluir: Pintar per evitar problemes, resina més
diluente per a que la pintura no perdi les característiques i/o retocar amb vernís s.XIX. Serveixen per
refrescar la pintura si la deixem sense tocar un temps (resina + diluient +
oli).
- Brillar
- Protegir : Anular la reflexió de la llum de la pintura a l’oli en el contacte
que té amb la tela (les molèsties de la llum).
Resines de procedència vegetal (surten de l’arbre) en estat líquid, que es
l’essència/bálsam que es fa servir de diluient. Les resines són grases (no es
desfàn en aigua).
També hi ha resines que es desfàn amb alcohol però no serveixen per pintar a
l’oli
- Diluient
- Essència
- Aiguarras
Resines toves:
- Màstic: D’un arbusto, en contacte amb l’aire es solidifica. Té un to
groguenc.
- Dammar: D’orient, es la resina més blanca de totes.
- Colofònia: Pi. Es molt trencadisa (no es fa servir per l’oli)
- Sandàcara: Época barroca
- Ambre: Resina fósil que es van fer servir molt.
- Copal
- Goma laca: Es desfà amb alcohol (no es per pintar en oli). Es un gran
antioxideant (va molt bé per restaurar fustes, etc)
100 grams x 1 litre
d’alcohol.
Pintures a l’oli:
Pintura a la prima: Cubrir la superfície
- Empastat
- Veladures
- Grisella (to monocrom com a fase prèvia per pintar al damunt)
- Pintura de to (colors frescos)
- Eludòrica: Minitaures, acabat brillant.
Barrejaven oli amb gotes d’aigua i la pintura relliscava.
PRÀCTICA
PINTURA A L’OLI
Després de varis dies d’haver preparat el bastidor de fusta amb la tela,
avui hem fet ús per pintar amb pintura a l’oli.
Ha sigut un procés entretingut encara que l’oli és una tècnica més difícil que
les que hem provat fins ara, ja que triga més en asecar-se i es més espesa.
El procés es senzill, cal barrejar els pigments amb una quantitat determinada
d’aigua i oli, i després fer les barrejes dels colors que necessitem. En aquest video s'explica el procés de manera molt clara.
- Per fer
una pintura al fresc calen tres elements bàsics:
Mur + morter + pigments
Mur: El primer i el més utilitzat desde els inicis de la història ha sigut el
mur, que ja es poden observar pintures sobre la pedra desde la prehistòria.
Morter: L’ùnic sobre el qual es pot pintar es la calç, que la trobem en
estat put en les pedres calises, i són plenes d’impureses.
- Carbonet Olcic à Cal coure la pedra calissa a 900º
aproximadamente per eliminar les impureses de la calç i s’obté la calç viva. La
calç viva es posarà en aigua, aquesta bullirà a 300º perqué la calç es molt seca.
La calç que queda en repós quan deixa de bullir es la que es fara servir per
fer el monter, anomenada calç apagada. També s’obté el blanc de calç, també
anomenat Bianco san giovani.
Procediments pictoric mur:
- Al fresc (calç + sorra)
- Al Sec (qualsevol procediment pictòric i pintura a la calç)
- Començat a fresc i acabat al sec (mezzo fresco)
Murs:
- Pedra natural: Pedres d’on s’extreu la calç
- Arquitectura de la pedra
1- Tapial: Mesopotamia
2- Construcció fibres vegetals i fang
3- Adob: Tot pero fet a ma deshidratat al sol (sense coure)
4- Totxo cuit: Després de l’incendi de Roma (coctus Later, opus testareum)
- Pedra
(La pintura al fresc no necesita aglutinant).
Condicions suport per fresc: - Uniformitat en els morters
- Planicitat (part seca / l’altre trigarà més en asecar-se).
- Resistència (per capes, de més sorra a menys)
- Textura adient (si la superficie es molt llisa aquesta relliscaría)
- Compatibilitat morters.
- Humitat adecuada (per capilaritat): El mur ha de donar aigua al morter, no al
revés
- Absència eflorescències
- Compatibilitat de pigments à Alguns son incompatibles amb
la sal, els derivats de coure, òxids de
ferro i els de calç, aerinita, negre d’òxids…
3 tipus d’humitat: - Capilaritat: Ve del subsol i surt a la superficie amb taques d’humitat.
- Infiltració que tenen sals que poden descompasar la pintura (la sal es la que
descompón). Entra al mur directament.
- Condensació: Diferencia de temperatures del propi mur. Es soluciona ent
cambres d’aire.
Fases de la pintura al fresc:
Cal aplicar dos capes a la superfície : Una gruixuda de sorra + altre prima de
calç
Es tracta d’una capa preliminar perqué a sobre es posarà un altre, aquesta serà
rugosa perquè s’adhereixi al damunt.
Arricio à La capa. Avans de que s’asequi es posarà
altre capa llisa de sorra amb calç en la mateixa quantitat. Aquesta capa
s’anomena itonaca (enlluit). Després de tot aquest procés ja es pot pintar en
aquesta capa.
Es pot ficar altre capa només de sal: Intorachino
Treball preliminar (sobre l’arricio, la 1ª capa)
- Tirar primera corda
- Linies de marcació
- Sinòpsia: Sistema d’arrencament bastant comu entre els florentins. Esbós
preliminar que anava tapat pero es transparentava.
Treball preliminar (sobre intonaco, la 2ª capa)
- Cartone: - Spolvero: Stargit (punxó)
- Ricalco: Ganivet i anar reseguint el
contorn
- Quadratura (a partir del s.XVI)
Quan el mur es molt gran es treballa per parts (Giornata):
1- Giornata ondlante: seguir els contorns de les igures.
2- Altres procediments amb calç: Estuc, esgrafiat.
- Estuc: Es treballa en fresc. Amb una espàtula calenta es brunyeix la pintura
ja seca per donar la brillantor. Sabò de coco per a que rellisqui més
- Esgrafiat: Calç i sorra. Es tenyeixen, amb l’aigua del morter la tinyeixes
amb un pigmento. Una capa amb color i altre capa amb altre color i amb un
ganivet es treu la forma que busquem.
PRÀCTICA
PINTURA AL FRESC
A classe hem fet servir el
morter de calç com a suport de la pintura al fresc.
Hem preparat el morter barrejant la sorra i la calç amb l’aigua. Després hem
col.locat la barreja a sobre una totxana i s’ha allissat la superfície.
PRÀCTICA
RAJOLA DE FANG
En aquesta pràctica hem creat la pròpia
superficie que nosaltres mateixos hem decorat. A partir de la tècnica de les
planxes o plaques crearem la planxa de fang, que consisteix en agafar una
porció de fang i planxar-lo amb un morter, després tallarem els costats
donant-li una forma cuadrada.
A sobre del fang posem la plantilla del dibuix que
volem i per sobre pasem una capa de calç i després es pinta amb aigua i
pigments. Aquest procés s’anomena socarrat.
Avui
hem fet la decoració d’una rajola de ceràmica. Hem utilitzat diferents estris:
rajola de ceràmica amb forma quadrangular, aigua, esmalt, pigments, pinzells i
una punta o punxò. A
sobre de la rajola es posa el dibuix del mateix tamany i reseguim el contorn
del dibuix amb el punxò per a que quedi marcat a la superfície de la rajola.
Quan el dibuix està totalment marcat a la rajola ja podem pintar-lo amb els
pigments seleccionats anteriorment.
Una vegada acabat el dibuix, posem la rajola al forn per coure-la. Una vegada
cuita li pasarem una capa de vernís per sobre amb un pinzell i la tornarem a
posar al forn per a coure-la per segona i última vegada.
I aquest es el resultat final. Com es pot
observar els colors s’han enfosquit bastant després de coure’s.
Avui ha vingut Carme Riu de Martín, professora de ceràmica per parlar-nos sobre
aquesta tècnica molt interessant i artesanal.
Hi
han varis tipus de fang que es poden fer servir:
- Terracota à
Fang cuit
- Ceràmica à
Fang de tipus diferent + decoració
- Argila vermella: Òxid de ferro que li dona el color, es pot trobar de manera
natural.
- Fang blanc (llosa): Baixa temperatura (no més altes de 900º). Pot estar cuit
a 400º.
- Fangs més resistents: Alta temperatura à
Gres (fang blanc que porta caudil, menys dúctil i costa més de treballar).
- Porcellana à
Difícil de moldejar. Es treballa amb motllos. Molt resistent, 1300º de cocció
(la més alta).
Fangs refrectaris: Textura de pedretes, xamota que s’afegeix al fang per
donar-li cos. Peces grans i resistents, per er grans escultures. Aguanta altes
temperatures.
El fang es pot treballar de moltes maneres:
- Volum i pla
- Tècnica “apretón” à
Per fer manualitats. Els primers estris estaven fets per aquests
mitjans.
- Tècnica “xurros” à
Per fer grans gerres i tenalles. Es creen uns quants
i es creen les formes (ceràmica) -
Sistema de plaques à
Es fan làmines, s’ajuntes i es fa la forma.
- Modelant, agefint fang (tecnica aditiva) per fer el volum.
- Torn (elèctrics): Peça artesana i seriada també.
- Motllos: Motllo de guix i per colatge s’evoca fang, s’eixuga i es fa la
forma.
Per fer plats, a la indústria hi ha màquines que automáticamente fan el plat.
També existiesen diferents tipus de decoració:
- Decoració de terres i pigments
Base de terres i pigments.
- Decoració de les figures vermelles (té el color del fang)
- Els socarrats
- Tècnica mixta. Són rajoles
- L’aresta: Separar els elements amb un contorn que sobreviu
- Corda seca: Pintura a l’oli i també pot ser feta amb cera.
- Decoració verd-manganes: S’aplica a sobre del fang sec pero no cuit i
s’aplica una capa de vernís.
- Decoració en Blau: Òxid de cobalto
- El reflexe metal.lic
- La ceràmica policromada
- Les escenas historiades (als palaus i esglèsies).
Trepes (fetes de metall, fusta o cartró) = plantilles
Procediment a partir de punts à
Estergit
