Pràctica tremp d'ou sobre daurat

La tècnica del Tremp d’ou s’ha utilitzat desde els principis de la història, però per la seva dificultat a l’hora de pintar es va anar substituint poc a poc per la pintura a l’oli.
Per preparar aquesta tècnica es necessari seguir uns pasos previs:

-    Separar el rovell de la clara d’ou. Un cop separat pasem el rovell per les mans vigilant que no es trenqui, i un cop veiem que la membrana exterior del rovell es més consistent l’agafem d’un extrem i amb una agulla punxem la membrana per a que caigui el rovell totalmente net, sense la tela que l’envolta. Al rovell li posarem una quantitat de resina i ho barrejarem.

-    A la barreja li afegirem oli de llinosa per a que aquesta sigui més fluida a la superfície. Per últim afegirem aigua.

En aquest video s'explica molt bé el procés del tremp d'ou, ja que el pas de la separació del rovell i la clara pot ser no queda gaire clara.
Per últim només caldrà agafar la barreja i mesclar-la amb el pigment que volguem.
Aquest es el nostre treball de tremp d'ou, que l'hem fet a sobre de la planxa de daurat que vem daurar dies enrrere.
 

Tela com a suport

La tel.la té els seus orígens a Venecia al s.XVI. Les fonts de Roma ja ens parlen de tel.la per pintar. Ovidi i Virgili parlen de tel.les grans fetes de la roba de les veles de vaixells. Les excavacions demostren que els Egipcis pintaven sobre tela, els sudaris, sobre lli amb tremp.

Per la seva composicio, la tel.la és fàcilmente destructible.

A l’edat mitjana es feien servir tel.les confraries, per les procesons de setmana santa.
Gremi als Païssos Baixos, feia cortines pintades intentant imitar els tapissos i bordats (fets amb fils d’or). Aquestes cortines s’exporten i arriven a Itàlia, fent-se famoses. Haviem pintors que treballaven a Flanders i al retonar a les seves terres utilitzen aquests models de cortines sobre tela.

A Venècia descubreixen un problema d’humitat que es carrega les pintures sobre mur, es així com comencen a utilitzar la tela de grans dimensions i no estan en contacte amb el mur per problemes d’humitat.

Influència nòrdica de l’oli: Tela + oli, es pasarà de la fusta a l’oli.

- Cortines penitencials (època medieval): Aquestes cortines cobrien els retables de les catedrals castellanes a l’altar major. Enrrotllaven una cortina de tela i en époques de liturgia la desenrrotllaven. Pintades amb grisalla d'un to monòcrom.
- Tüchlein (mocador): Tela petita en un bastidor

Aventatges d’una tel.la sobre una fusta
- Es més flexible, per tant es transportable i econòmica.
- Resistència a la tracció i trencament
- Fàcil de preparar
- Superfície regular a gust personal.

Desventatges d’una tela
- Fongs i bacteris
- Oxidació (molts tipus, ex: Olaus, taxuelos de ferro…)
- Acció d’àcids (olis amb acidesa que pot atacar la celulosa i descompasar-lo)
- Pérdua d’elasticitat (la tela té la capacitat de donar-se en ambient humit i contreure’s en ambient sec).
- Deformacions sobre càrrega constant.
Amb el tempsla tela es desgasta. Es creen bombolles i la tela queda flonja (humitat), i en ambient sec la tela pot tibar molt i trencar-se.

Tipus de teles
- Prodecència natural: - Vegetals: Lli, cotó, cànem, jute
- Procedència animal: Seda
- Procedència artificial i sintètiques (s.XIX): Nylon, Rayon…

Lli: Es car. No es trenca per l’estructura de les seves fibres que tenen nusos. Absorveix millor l’aigua, s’arruga més perqué es deslliga menys les fibres dels nusos que té. Es coneix desde el Neolític. Pels egipcis el lli tenía molt valor. A l’edat mitjana també tindrà molt de valor el lli.

Cànem: Ve del Cannabis, es dura i creix molt.  Es fan teles molt llargues, així es fa menys cosiments.

Seda: La seda esdevè del conrreu dels cucs, al 2700c. Al 300 ac es treballen al Japó per obtenir seda. Els bizantins van importar els cucs pel món occidental. A la baixa edat mitjana els Venecians fan fàbriques de seda.
Amb la seda es crean pintures de petit format. L’oli descompasa la seda, per tant només es pot pintar amb pintures a l’aigua.

Cotó: Un dels materials més economic i es coneix desde el neolític. Arriba a Europa desde orient amb Alexandre Magne i els àrabs l’introdueixen a Espanya.
En pintura es fa servir al s.XIX quan es creen els telers mecànics, en les Academies.
El cotó es trenca per les fibres que son llises. Absorveix menys l’aigua, s’arruga menys perqué es deslliga per les seves fibres llises.

Jute: Tela de sac, es desfà amb la humitat i es trenca.

Tel.la artificial: S’intenta imitar la seda de forma artificial. Al s.XIX una fabrica de França inventa el “Rayon” que porta proteines de llet amb celulosa.
- Tela sintètica Nylon: Colador per on surten uns filats que s’entrellacen i formen el teixit. Escupeixen l’aigua.

Estructura de la tel.la
Fils entrellaçats formant un lligament.
- Ordit (verticals) + trama (horitzontals) i entramat
- Tafetà, es el que més s’ha fet servir, la seva estructura es més compacta
- Espina de Peix
- Quartejat en paviment (compacte)
- Sarja (pintura barata, tremps sobre aigua, sense cap preparació).
- Adamescat (la original era molt cara i es va fer una imitación que va ser la adamascada).
Doble d’amplada. Velàzques aprofità el relleu per fer el vestit d’un dels personatges del seu quadre

à Diferents maneres de cosits
à Bastidors: Avans del s.XIX no es podien demuntar. El desmuntable s’utilitza a la industrialització. La pressió de la falca fa estirar més la tela.

El daurat

L’or sempre ha sigut associat a les altes classes i vinculat a la divinitat.
Per als Egipcis l’or no tenia tant de valor. Eren làmines d’or aprimades. Amb l’arribada del cristianime es va fer un mètode bastant extens.

Botifullers à Persona que es dedicava a aprimar les làmines. Es demanava que l’or fos de les monedes dels florins.
Es depositen en un crisol i es fonen i s’evoquen en un motllo en forma de lingots. Es pasa pels laminadors per estirar-lo, 4’5m. d’ample. Agafant talls de pergamí feia com una llibreta i entre full i full es posava un tros d’or. I després es feia la batura, donant-li cops de martell. Un cop batut es treia peça per peça i es ficava en altre llibret (com el que hem vist a classe) i després es comercialitzava.
El color de l’or depèn de la seva puresa, entre més brillant més pur és.
- Or partit: Or fet a base de coure i or (monedes que portaven coure també)

Tres maneres de daurar:
1- Daurat a l’aigua: El que hem fet servir nosaltres
2- Daurat al mordent: No necesita cap mena de preparació.
3- Or en pols: Es com una purpurina.
A la fusta se li aplica cola de conill amb blanc d’Espanya o guix per preparar la primera capa anomanada i donar-li més gruix. Després es trepen les irregularitats i se li donava una capa de “La flaca” i després de “Bols” à Armenia, rica en ferro, argila plàstica que dona coloración i permetia ser manicupada.

Un cop s’ha daurat la superfície es fan diferents tipus de decoració:
1- Estofats:
- Punta de pinzell: Pintar al damunt amb ou o oli amb pinzell.
- Esgrafiat: Anar treient amb una canya, així es marca el que hi ha a sota
- Pàtina: Bernís transparent aplicat al damunt.
- Cisellat: Puntes amb marques, amb un martell es donen copets sobre l’or, cada Escola tenía la seva pròpia marca.
- Relleu:
1- Brocat
2- Tres alts: s.XIV-XV d’origen flamenc
Mitjaçant el guix i blanc de pom (Albayddde o Cerusa) es posen capes fines fins el gruix desitjat i després es va rebaixant.
3- Pastiglia: Feta mb guix i enganxat.
- Coladura: Intentant imitar l’or (a Egipte per exemple). Es feia servir plata o estany que es posaven amb líquids per donar.li el color daurat.
Mecca à Bernís sobre plata
La plata es torna negre i l’estany es torna blanc (problemes a l’hora de manipuar aquests elements).
- Niello: Color negre. Moldre coure plata i sulfur de plom. Era un pols metàl.lic. Es posava en aigua i es posava en els intercisos.
- Encarnat:
1- A Poliment: Més brillant. Moltes capes per agafar tons de pell. Cola barrejada amb blanc de plom. Altre capa de coure, altre cop blanc de plom, pigmento rasat i oli. S’agafava la vejiga i es brunyía fins aconsegur el to.
- Mat (a paletilla): Oli blanc de plom, no es brunyia per això era mat i no brillant
- Ulls de vidre

PRÀCTICA DEL DAURAT

Per fer la preparació del daurat hem aplicat una  barreja de blanc d’Espanya i cola de conill per la superfície de la fusta que hem fet servir com a suport. Se li donen varies capes per poder aconseguir el grossor que volem. Un cop aconseguit el grossor i haber polit la superfície aplicarem una capa de cola diluida amb aigua.
Després, un cop seca la cola aplicarem bol d’armènia, qe es tracta d’un òxid de ferro amb un color vermellòs barrejat amb cola de conill.

Després posarem capa per capa les làmines d’or que donaràn com a resultat una superfície daurada. S’haurà d’anar amb comte per a que no quedin trossos sense cobrir o amb grumolls . Per fer més fàcil la feina hem fet servir cola de conill i aigua per enganxar les capes de daurat sobre la taula.

Aquest ha sigut el procés i el resultat final. El procés que hem seguit fins avui ha sigut molt laboriós, si tenim en comte que hi ha professionals que es dediquen a perfeccionar aquesta tècnica durant tota la seva vida.
Per portar a terme l’obra hem seguit els passos següents:
- La preparación en cola
- L’enguixada
- El polit
- L’embolado
- Aplicació d’or
- El brunyit
- El venissat final

 

La imprimació

La imprimació es tracta d’una capa intermedia per a que el suport s’adeqüi a la pintura.
Té dues funcions:
- Física: Donar la purositat adecuada.
- Estètica: Donar diferents grossors.

Tipus de preparacions:
- Magre: Mitjaçant l’aigua: Aquosos + grasos
- Grassa: Mitjaçant olis/grases: grasos

Magre à Cola + càrrega (per regular la purositat i necesita una substància per donar volum). Sempre es treballa amb magre.
- Coles: Pràtides à Cola de conill (fusta) i caseina (tela).
- Càrregues: Guix, Creta (més economic i menys toxic, el gra es més unifome) i Blanc d’Espanya (el que es farà servir a classe).

Afegir aditius per donar color, elasticitat, etc.. (l’oli es un desengreixant).

- Cola de conill (cola soluble): La millor cola per donar volum.
Proporcions per preparar la fusta: 150 g cola x 1 l. d’aigua
Proporcions per preparar tela: 100 g de cola x 1 l. d’aigua
Proporcions per preparar Tremp: 50 g de cola x 1 l. d’aigua

- Caseina: Mató sec triturat
Agents emocionadors de la caseina: Amoniac, calç…
50 grams caseina + 250 ml d’aigua + curallada d’amoniac i es deixa reposar + ½ l. d’aigua

PRÀCTICA PREPARACIÓ DEL BASTIDOR I IMPRIMACIÓ

Per preparar el bastidor es necesari un bastidor de fusta, una tela, grapes o claus i un martell.
Cal posar el bastidor en una superfície plana y posar a sobre la tela estirada per a que quedi totalmente llisa i sense arrugues. Anirem grapant amb la grapadora el centre de cada un dels llistons i anirem alternant el mateix procés al costat contrari per fer que la tel.la quedi més tibant. Posarem de quatre a sis grapes en cada costat, depenent com veiem que queda la tela.

Al finalitzar es doblega la tela de les quatre cantonades per tenir un resultat final ben acabat.

Un cop tenim la tela, serà necesari dur a terme la imprimació, que consisteix en aplicar a la tela una capa de cola de conill barejada amb aigua i blanc d’Espanya. Aquesta barreja s’aplicarà a temperatura calenta per a que es dissolgui totalmente. Deixarem que s’asequi durant unes hores o inclús un día i tornarem a passar altre capa. Podem posar de tres a quatre capes, cada una d’elles amb una direcció diferent per a que quedi tota la tela tapada.

Aquest ha sigut el procés:

Pràctica de tinta xina

La tinta xina s’ha utilitzat desde els seus orígens a Xina, com el seu propi nom situa. Tant a Xina com a Japó s’ha fet servir per a la cal.ligrafía, un art molt valorat en tots dos païssos.

La tinta xina es composa básicamente de carbò vegetal molt. Que es compacta amb alguna resina vegetal amb base aquosa. Així es formen unes barres prensades que es deixen secar. Per passar aquestes barres sòlides obtingudes en estat líquid es necessari frotar-les a una pedra especial anomenada “suzuri” en japonés. Sobre aquesta pedra es posa aigua i es frota la barra, d’aquesta manera es va desfent la barra i es fa la tinta líquida.

Aquest es el resultat de la pràctica de tinta xina feta a classe. Ja havía pintat anteriormente amb tinta xina fent cal.ligrafía japonesa, tot i així sempre es bo poder utilitzar-la de forma més lliure com hem fet a classe. He intentat plasmar la tècnica japonesa anomenada “sumi-e”, que es tracta d’una tècnica monocromàtica feta amb tinta xinessa.

Com he dit anteriorment, la tinta xina té una gran importància en els païssos asiàtics, que la fan servir per diferents arts. Al Japó per exemple faràn servir la tinta xina per al shodo (caligrafía) i el sumi-e.

En aquest video es mostra perfectament el procés per crear la tinta i com després l'artista l'utilitza per fer la seva obra. També es pot observar la gran importància i el gran esforç que li posen al procés de pintar amb tinta, ja que als països asiàtics està considerat tot un art.

Pràctica amb pintura acrílica

Avui hem fet una pràctica en grups de 4 persones amb pintures acríliques.
Consistía en barrejar els pigments amb aigua i l’aglutinant que enganxa i seca amb més rapidessa la pintura en el suport. El suport que hem utilitzat ha sigut un paper de gran tamany.

Hem agafat com a model el Gernika de Picasso, i hem fet una barreja bastant contradictòria dels colors. Tot i l’extany resultat final hem pogut experimentar de primera mà la pintura plàstica i el seu resultat al asecar-se.

 Aquest ha sigut el resultat del nostre treball:

La fusta com a suport

La fusta és un material fàcil de manipular i d’aconseguir ja que s’extreu del tronc dels arbres. A més, les eines que es fan servir per treballar la fusta són fàcils de conseguir.
L’única problemàtica d’aquest material es la poca conservació d’obres sobre fusta per les seves pròpies característiques.

A Egipte la fusta s’importava d’un arbre anomenat “sicomor” i feien obres de tremp sobre aquesta fusta tan resistent.

Obra feta sobre sicomor

“Retrats al Fayum” Directament a la fusta, amb tremps o ceres.

A Egipte també es feia servir el “cartonaje” (uns motlles que es feien amb palla, guix, trossos de papir, i tot això creava una pasta) per modelar.

L’edat mitjana va ser l’época daurada de la fusta. Els tractats medieval ens donen molta informació de la fusta i el seu ús en l’època. A partir del s.XV-XVI hi ha un canvi en l’art: surgeixen les fires, la pintura pasa a ser de dimensions colosals, guanya terreny el suport de tela i es perd progressivament el suport de la fusta.

Tractats de l’època:
Hermeneia: Dionís de Forna, S.XVIII Moont Athos.
Eraclius: De Coliribus, et Antibes romanomus s.XV.

Hi ha diferents tipus de fusta depenent la seva duressa, maleabilitat, etc. Però totes les fustes s’han d’anar enganxant a trossos per aconseguir el tamany que volem del suport.

Amb la fusta es crea l’anisotropia à Característica que té el propi material d’expandir-se i contreure’s

Diferents tipus de component de la fusta
- Celulosa 50%, es el component fonamental de la fusta.
Es absorbent, abosorveix l’aigua que l’arbre necesita i la guarda. També es insoluble, no es degrada.
- Lignina 25% dona duressa i protecció. Dona cohesión a les fibres de l’aigua
- Hemicelulosa, uneix les fibres
- Resines, ceres, grassos…

Propietats físiques de la fusta
- Duresa
- Anisotropia
- Plasticitat
- Flexibilitat
- Elastivitat
- Higroscopicitat: Característica de la fusta d’agafar humitat i retenir-la i en ambients secs expulsar-la.
L’arbre té aigua i necesitarà un procés de secat (25%). Això pot durar 6 o 7 mesos.

Tipus de talls a l’arbre
- Tangencial
- Transversal
- Radial

A més a més, la gusta pot patir diferents defomacions a causa de factors externs i interns.

Diferents procesos per encolar fusta:
- A cal i canto: Cola de procedència animal. Amb una fusta llarga la cola no aguantava, al haber moviment la pintura s’esquerdava.
- Falses llengüetes
- Claus (s’adaptaven), espigues cilindriques també de metall
- Ales de papallona (encaix), S.XIV-XV
- Endrepat: Tros de tela enganxat
- Calafatejat: Omplir les juntes amb una gasa
- Travessers
- Claus: El cap del clau podía quedar en la part de la pintura, i així es creava una oxidación dels Olaus que també oxidava la celulosa).

Tronc de l’arbre d’on s’extreu la fusta
- Nus viu: Branca de l’arbre.
- Nus mort: Branca que no creix.
- Clivel.la: Esquerda al tronc. Gelada on entra gel al ronc i crea aquestes esquerdes.

Fustes
- Les fustes autóctones son les que més s’han fet servir
- Coníferes
- Frandoses
- Itàlia, l’abet d’importació, àlber
- A França la noguera
- A Alemnya el roure, la saüa
- A la Península, el pi, el castanyer
- A Portugal el castanyer
- Al s.XVI importación de caoba, saüc americà.

Agents biòtics destructors
Insectes: Corcs, termits, fongs que s’alimenten de nutrents de la gusta que necesiten oxigen i aigua, no claror, actúen de dos maneres sobre la fusta
à Agents de coloración o per pudrir la fusta.

Agents abiòtics destructors
- Atmosfèric: Sol, llum.. Amb el sol s’enfosqueix i amb l’aigua s’aclareix formant taques blanques
- Mecànics (cops)
- Químics (es mengen el color)

Fustes artificials:
- Tàblex: Cartró prensat
- Conglomerat: Encenalls enganxats amb cola
- Contraxapat: Lamines més primes enganxades pel costat. No pasa, però es corva fácilment.